Me sembla que d’aquestas passas la produccion literària nòstra pensa pas pro a la joventut. Es talament vertat que quand se fa quicòm dins aqueste domèni cal pas esitar a ne saludar l’iniciativa. Se l’edicion per los enfants pichons es ara per ara activa (ça que la o serà pas jamai pro) la en direccion dels adolescents es deficienta. Atanben, cada espelida de libre novèl destinat a n’aquel public passa per un eveniment. Malgrat los esfòrces de l’associacion La Poësia amb sa colleccion « Bib’òc » e de l’Institut d’Estudis Occitans amb « Joventut », demòra encara de trabalh de far dins aquel sector de la literatura per los jovents. Mas d’unes valents an pas baissat los braces e contunhan de fornir la bibliotèca dels adolescents.
Demest aquestes Florian Vernet que ja participèt a enriquesir aquela colleccion de l’Institut d’Estudis Occitans. Autor màger de la literatura nòstra, demòstra, un còp mai, sa polivaléncia. Per l’escasença, es pas talament de l’escrivan qu’ai enveja de vos parlar, mas del pedagògue. Es estat ensenhaire de mestièr. E s’acabèt sa carrièra coma professor a l’universitat, a pas jamai doblidat que la formacion cognitiva es un afar que concernís totòm « del breç a la tomba ». En òme senat, Florian Vernet sap ben pro qu’abans d’arribar a l’universitat los estudiants son passat pel segondari e pel primari. Es l’ensenhament recebut en segondari que faiçona lo futur estudiant coma l’ensenhament primari forma lo futur licean. Florian Vernet coneis plan aquela cadena. Es la rason per la quala es capable d’escriure per cadun de sos anèls, çò qu’es excepcional, o cal notar. Los autors capables de far a sautacavalet sus aquestes diferents nivèls de formacion son escarses.
Aqueles « Contes a rebors » son al nombre de cinc (coma los dets d’una man). Torna prene de contes tradicionals ja publicats dins d’obratges de collectatge per los servir rescalfats als jovents, seriá estat un mendre mal, mas se volèm progressar amb eles çò melhor es de lor prepausar de creacions novèlas. Lo conte tradicional clau una carga emocionala que ne fa sa fòrça formatritz. A travèrs los sègles es estat concebut per aquò. Es per aquò que demòra sempre un aplech pedagogic pertinent e la causa es pas per cambiar malgrat los novèls supòrts literaris.
Aver causit crear de contes sul modèl tradicional es una escomesa de las pus audaciosas. Caliá aver lo fetge de s’i acarar. Mas, a braces valents lo camp es pas jamai pro bèl, e Florian Vernet, sens fum ni lum, s’i lancèt. Sos contes los alestiguèt sul mòde tradicional amb tot çò qu’aquò deu comportar. Generalament se debanan bel temps a, coma auriá ditz l’oncle Baptista, e i es question de castèls, de reinas, de princessas, d’espasas, de dracs, de fadas, de brueisses e de totes los autres ingredients que convenon al genre. Amb aquestes, se pòt encara engimbrar d’uèi de contes tradicionals classics. Se l’orientacion generala es de far classic, Florian Vernet i ajusta sa fantasiá costumièra. Sas trobalhas narrativas son de primièra borra. Las citarai pas totas que son nombrosas, mas me pòdi pas empachar de vos ofrir aquesta a prepaus d’un dels personatges del conte títolat « Lo conilh que venguèt rei » : « En realitat aviá passat la mitat de son temps a jogar a las cartas, l’autra mitat a jogar al basquet e l’autra mitat, se m’engani pas, a córrer las filhas ». Aquela mena d’artifici es quicòm que non solament es requist d’un punt de vista literari, mas ten despertada l’imaginacion del legeire.
Se l’estructura del conte tradicional es presenta, lo contengut dels contes es confle de l’engèni vernecian. L’autor ofrís amb generositat umor, desvari, excentricitat e poësia. Aqueles contes son a rebors e, forçadament, reborsièrs. Agradarán sens cap dobte al public per lo qual son estats escriches.
Dins aquela edicion i a, ça que la, quicòm que me desagrada al pus mai. O disi desempuèi ara quaranta cinc ans, mas contunharai d’o dire tant que l’edicion occitana contunharà ela de publicar de libres bilingües. Soi favorable a las traduccions, mas devon èsser publicadas dins un volum a despart, coma se fa dins totas las lengas del monde. La publicacion de libres bilingües occitan-francés es d’ont mai sociolinguisticament dangeirosa per nosaus que, dins la situacion diglossica defavorabla que patissèm, es minorar encara mai la lenga nòstra. Fasèm coma se l’occitan aviá encara e definitivament besonh de las cròças francesas per caminar. Quòra aprendrem a nos lançar sols ? Quora aprendrem a nos comportar coma de monde que devon pas res a degun ; de gents capablas de traçar camin sens demandar la permission a degun ? L’argument pedagogic de menar las gents a legir a partir de libres bilingües ten pas. Los diccionaris e autras gramaticas serián estats alestits per qué e per qual ?
Aquel biais de far es d’ont mai estonant que la colleccion Joventut aviá fins ara pres l’opcion de publicar pas que de libres en occitan. Un còp de mai constati amb tristum e amarum una regression e una manca de fiertat. Cada còp que vesi un libre bilingüe occitan-francés ai l’impression que tornamai nos cagam dessús, o pièger encara que nos tiram una bala dins lo genolh. Es pas atal que ganharem en autonomia…
Pèire Rabasse
« Contes a rebors » de Florian Vernet. Edicions de l’Institut d’Estudis Occitans. Colleccion « Joventut ». Despaus legal : primièr trimèstre de 2019. 98 paginas.
https://ideco-dif.com/ieo_edicions/joventut/contes_a_rebors/index.html